Uili Foc 32 al Canigo

LaBandaSonora

Amunt, amunt!!!!!


Aprofitant un cap de setmana curtet per la nostra terra, Catalunya, he pujat al Canigó (aqui he hagut de canviar el meu teclat per posar l'accent, pero l'ocasio s'ho mereixia). Primera vegada, i ultima? Ja veurem...
Divendres a les set al Pika, com sempre, tots tard, i amunt per l'autopista, una mica de cua, el Belda a la radio i una bona xerrada -ja tocava- amb l'Emma. La caguem, ens hem equivocat, anar esperant la propera sortida, i apunt de fer mitja volta de l'altre cotxe diuen: "Tira que cap a Cabanes arribem a Peralada", valens, jo segueixo, el poble s'acaba, joder, no hi ha carretera, pista de terra, estas segur? ells tiren, collons, cap al darrera. Arribem a Peralada, sort, sopar rapid i cap a la casa a dormir, alguns. Uns altres es dediquen a omplir de joguines el sac de dormir de l'Oriol, tren, ninots, ... tots, perque no hi havia un escalecstric que sino li foten amb mandos i tot. La pilota no que si no es nota que hi ha coses, collons, hi devia haver tots els juegos reunidos, una parell de comanboys i el quimicefa perque no el van trobar que si no.... Ara, quan es va posar a dormir ens vam trencar la caixa -del cos, no la del quimicefa, no se si m'explico-.

I l'endema al mati comenca l'odissea. Un dia sense parar. Set trenta, despertador al canto, tots al tercer son i el despertador donant pel cul, amunt!!! a esmorzar... "Pablo m'ajudes a fer els entrepans del dinar?" , Pablo amb un mos de pa a la boca i el plat gairebe buit " esto , que estoy desayunando , ...", Ester que pregunta " i que m'has guardao eh??? " , Pablo " ....", Tots, ens partim el tros de caixa que quedava...
Ens repartim als cotxes i carretera fins al peu del Canigó (puto teclat), a Prades, ens perdem de nou, solucionat, cap a la pista per pujar al refugi. Una hora llarga de sots, passos canadencs, bonys al cap de l'Ester - asseguda en una cadireta pre maternal.... - i el Pablo cagat pel seu cotxe... Arribem a la una al peu de la muntanyeta, tenim menys de quatre hores per pujar, dinar i baixar. El Juan es planteja si val la pena " Pues igual no cal subir no?", i jo que li dic "Pues igual no cale no...". Pero tots cap amunt amb un cohet al cul. Uri, Marcal i Juan posen el turbo i arriben abans que els altres sortim del refugi... collons!!! anaven cagant llets... Jo arrossegant la llengua per terra, aixo de no fer mai esport es una llastima, m'estic perdent.... ja no soc el que era...

Arribem tots a dalt, menjar rotllo embut -alguns encara no s'han acabat la truita-, foto amb l'estelada -que se la volien emportar!-, polars a sobre - de res Marcal- i a baixar toquen. Els genolls diuen prou i decideixo que em quedo dalt del Canigó, posats a dinyar-la que sigui a una muntanya de la terra tu. El Cavi m'agafa la motxilla i em deixa un pal... cap avall ... Arribo l'ultim... "vamos viejete!!!!" .... cabrons, que bonic es tenir amics... viejete?? viejete?? hostia, em faig gran... Una pepsi rapida -encara tinc les bombolletes fent camins pel nas i la gola-, corrent cap al cotxe i 22 quilometres de pista mes.... entrem a la Espanya que crema fotos del rei -al final em fotran un paquet, ja veureu- i, al sortir de l'autopista, manifa de camions. Voltes a una rotonda i fent sonar els claxons... "petats com estem i aguantar que ens toquin el pito...." sort que hi havia cotxes davant que sino els hauria ensenyat el que es un pito de veritat (ja tenia al Marcal apunt... malpensats!). Ens perdem de nou i arribem a Peralada. Jo sopo i de pet cap a casa a fer la bossa per Varsovia... els que es van quedar ja diran que va passar despres...




Fins aqui el canigo... el proper des de Varsovia.... a veure que passa el cap de setmana....

Apalins......