dimarts, d’octubre 30, 2007

Uili Foc 34 a Buenos Aires

A Media Luz


Created with Admarket's flickrSLiDR.

I ara a Argentina...

Argentina ha sigut una sorpresa... ja us ho explicare millor en un altre moment. Darrerament sempre dic això i al final no faig pas res, a veure si em poso les piles....

El primer dia passejant per la ciutat fins a la Casa Rosada i agafant el metro, el "subte" de la linia A. Una passada, tot de fusta, un soroll escandalós i barato barato. Em va agradar molt.
Al vespre, amb la ganona, vaig anar a fer un "Choripan", una espècie d'entrepà de xorisso obert bastant secot. El "Chori" aquest -així n'hi diuen ells- no entrava ni "patràs", però estava prou bo barrejat amb unes patatilles i la coca-cola. Però no és una crítica eh? hi ha moltes altres coses que no entren ni "patràs". Una magdalena de bon matí, amb la boca ben seca, acompanyada d'un bon got d'aigua. Rotllo pastant ciment porlan. Un polvorò d'anís després d'un dinar de Nadal. Un discurs del Rajoy dient que "nunca apoyamos la teoría de la conspiración"... Va home va!!!

I després, una nit de festa a la plaça Serrano. A la tarda converteixen les discoteques i els bars musicals en tendes de moda. Tot de penjarobes enmig de la barra i el wisky. De debó que impacta molt, les llums i les boles de miralls i els tanguilles de disseny i els tops i camises per allà al mig amenitzat amb música màquina. És una mica rotllo anar a l'Apolo i trobar-te a la Maria de la fruita de la Boqueria, amb la música a tot drap .... "Mango, que rico el Mango...." o era el Mambo?? potser m'equivoco.... O entrar al Zara de la Rambla i anar-te fotent xupitos de wiskipitx mentre t'emproves les samarretes, fijo que t'emportes la talla tonta i el color xungo..... però vaja, com que el sara aquest es baratillo doncs mira, tampoc passa molt.

I el dissabte, abans de sortir cap al Carib, vaig anar a La Boca. Es - pec - ta - cu - lar. Em va agradar molt. Vaig veure el "pelussa" Maradona fent-se fotos amb la gent (el pobre xaval ho intentava però feina més plorar que riure). La Bombonera. I tot passejant veig en una terrassa d'un restaurant on sonava un tango amb dos dels cambrers ballant amb una rialla d'orella a orella, ... M'hi vaig quedar. Al cap d'una estona apareix un bandoneó, un violinista, un cantant i una parella de tangueros. I, oh sorpresa, la noia era japonesa. La Yumko. Joder aquests japos!! son per tot arreu. Aviat al Tarantos de Barcelona hi actuara el "chiquito de Nagasaki" cantant "Ole mi mare!!!.. quelida espana, quielo patatas blavas....!!!". La veritat es que ballaven de perles i, és clar, jo, ni cort ni peretzós vaig demanar de ballar amb ella. I, pim, pam, pum. Ja em veus ballant amb la japonesa, vaig fer un ridícul espantós, tipus pop a la ferreteria. Un parell de trepitjades i unes cuantes carcajades de la Yumko i el violinista -per cert, argentí de "pura sepa"-, pero no vaig quedar del tot malament.

I el Caminito de Boca també es prou xulo, una mica massa turístic, és veritat, però em va agradar força l'ambient. Ara, per sentir el real Buenos Aires, res com San Telmo i la bodega Dorrego... Que no Borrego...

Apa, abraçades a tots...

dijous, d’octubre 11, 2007

Uili Foc 33 a Auschwitz


LaBandaSonora
Caetano Veloso - cucurrucucu paloma
.

A Varsòvia per feina, no podia ser d'altra manera, i el dimarts que jugava el Barça, què faig? Busco un local, el Champions, un bar fins dalt de gent i pantalles de plasma, unes trenta, foten tots els partis de la "xampinyons" i a la pantalla gran el Barça.

Una taula!!! merda! tot plé, jo dret, i, de cop, sento català al meu costat. M'acoplo ràpid i pillem lloc, xerrant, xerrant, va i resulta que els dos xavals catalans son proveïdors del meu pare, ostia! el Món no és que sigui petit no, es que és una "canica" (i si, jose maria, si, jo, si pogues ser, tambe la vull de caniques). Volia dir un "bolote" d'aquells de jugar al "guà" però és massa gran, millor una "canica". Però no s'acaba aquí no, un de Sant Quirze,pijo de Sabadell, clar, i l'altre de ..... ara no me'n recordo. Total que a mig partit dic que voldria anar a Cracòvia i en David s'apunta: "anem plegats". Ens organitzem durant la setmana i el dissabte a les set trenta del matí cap a Cracòvia i falta gent...

En cotxe, polonès. El David xerra polonès així que més o menys em penso que vaig sobre segur, però igual no. En David es el que en català anomenariem un "fitipaldi", o sigui un que creu que els seu cotxe és tipus jamilton o fernandolonso -total anavem amb un astrilla de la "avis"-, per unes carreteres tronades, tronades, el paio a tot drap i jo fent de copi ( "sasar!!, cuatro!, se cierra y entra!, trata de arrancarlo!!, la foto collons!, oju!!!!, ...), ens vam passar les sortides dos cops, el cabró no em donava temps a llegir i avançàvem els cotxes de quatre en quatre, per contínua, per doble contínua, al mig d'un pas a nivell, ... era igual, al fitipaldi li era igual, per un moment vaig estar apunt de lligar-me també els cinturons del darrera, millor morir ofegat pel coll per culpa del cinturó que atravessat per un intercity en un pas a nivell. Per cert, dir-li intercity a aquells trens ... "manda güevos". Això si, un radar cada cinc quilòmetres amb un cotxe de poli al costat, només cal mirar la foto... no té pérdua. Sense parar més que per posar benzina i després d'un parell de fotos de la policia decidim que anirem a Cracòvia a la nit i que tirem cap a Auschwitz.


Auschwitz. Joder. El matí era fresquet, gris i una mica de boira, tots els ingredients per no anar-hi, però va valdre la pena. Aquests alemanys estaven realment pirats. Les sensacions que desperten els barracons son realment impossibles d'explicar, veus els llits de vuit persones on ara n'hi cabem dos -bé, alguns, jo continuo dormint sol, joder. Per que vull? no fotem eh? no fotem-, les càmeres de gas, els crematoris, les fotos de la gent, les cendres, les sabates, els raspalls de dents -milers-, les maletes, les palanganes, ...., tot el que els van prendre i van guardar.... les cel·les de càstig... De debó que en un moment em va costar contenir les llàgrimes (quan has tingut un jueu aprop teu entens millor el que era aquesta cosa dels camps de concentració). Erem a la sala de càstig on, en una cel·la de 90 x 90 centimetres tancada de dalt abaix i nomes amb una porta a la part inferior, colocaven quatre presos que havien d'estrar drets i estrets tota la nit i després anar a treballar, així durant quinze dies, si aguantaven, si tenien sort - i sembla que alguns la buscaven- i morien podien ser menys. En un dels moments vam trobar un italià que anava sol i era el segon cop que passava per Birkenau i Auschwitz, vam creuar unes mirades, expressions i ens vam quedar quiets mirant les putes cel·les, només va poder dir "pazzi" i "non si deve dimenticare". Exacte.

Birkenau és encara pitjor, només arribar per la carretera i veure les vies que passen sota la garita del vigilant em venen a la memòria les cares del Yitzac Stern o la Danka a "La llista de Shindler", els filats, els llums, els barracons al seu lloc, els senyals de perill, les runes, ... tot construit pels presoners. Les flors sobre la via, les pedres a les làpides. Ningú hauria de passar massa temps sense veure-ho. Massa important. Massa impactant.
Ara em venen centenars de paraules per posar aqui però segurament no m'agradarà tornar un dia a aquesta pàgina i veure el que hi vaig posar perquè m'hauré quedat curt. Fins aquí.

Koniec.


Aqui nomes teniu les fotos de Auschwitz, si cliqueu en alguna de les fotos del post veureu totes les de Polonia


Si puc, aviat el uili foc de cracòvia.

No he volgut ferir a ningú amb cap comentari "divertit" mentre xerrava d'Auschwitz, només he volgut treure'm de sobre la transcendència que té.

dilluns, d’octubre 01, 2007

Uili Foc 32 al Canigo


LaBandaSonora

Amunt, amunt!!!!!


Aprofitant un cap de setmana curtet per la nostra terra, Catalunya, he pujat al Canigó (aqui he hagut de canviar el meu teclat per posar l'accent, pero l'ocasio s'ho mereixia). Primera vegada, i ultima? Ja veurem...
Divendres a les set al Pika, com sempre, tots tard, i amunt per l'autopista, una mica de cua, el Belda a la radio i una bona xerrada -ja tocava- amb l'Emma. La caguem, ens hem equivocat, anar esperant la propera sortida, i apunt de fer mitja volta de l'altre cotxe diuen: "Tira que cap a Cabanes arribem a Peralada", valens, jo segueixo, el poble s'acaba, joder, no hi ha carretera, pista de terra, estas segur? ells tiren, collons, cap al darrera. Arribem a Peralada, sort, sopar rapid i cap a la casa a dormir, alguns. Uns altres es dediquen a omplir de joguines el sac de dormir de l'Oriol, tren, ninots, ... tots, perque no hi havia un escalecstric que sino li foten amb mandos i tot. La pilota no que si no es nota que hi ha coses, collons, hi devia haver tots els juegos reunidos, una parell de comanboys i el quimicefa perque no el van trobar que si no.... Ara, quan es va posar a dormir ens vam trencar la caixa -del cos, no la del quimicefa, no se si m'explico-.

I l'endema al mati comenca l'odissea. Un dia sense parar. Set trenta, despertador al canto, tots al tercer son i el despertador donant pel cul, amunt!!! a esmorzar... "Pablo m'ajudes a fer els entrepans del dinar?" , Pablo amb un mos de pa a la boca i el plat gairebe buit " esto , que estoy desayunando , ...", Ester que pregunta " i que m'has guardao eh??? " , Pablo " ....", Tots, ens partim el tros de caixa que quedava...
Ens repartim als cotxes i carretera fins al peu del Canigó (puto teclat), a Prades, ens perdem de nou, solucionat, cap a la pista per pujar al refugi. Una hora llarga de sots, passos canadencs, bonys al cap de l'Ester - asseguda en una cadireta pre maternal.... - i el Pablo cagat pel seu cotxe... Arribem a la una al peu de la muntanyeta, tenim menys de quatre hores per pujar, dinar i baixar. El Juan es planteja si val la pena " Pues igual no cal subir no?", i jo que li dic "Pues igual no cale no...". Pero tots cap amunt amb un cohet al cul. Uri, Marcal i Juan posen el turbo i arriben abans que els altres sortim del refugi... collons!!! anaven cagant llets... Jo arrossegant la llengua per terra, aixo de no fer mai esport es una llastima, m'estic perdent.... ja no soc el que era...

Arribem tots a dalt, menjar rotllo embut -alguns encara no s'han acabat la truita-, foto amb l'estelada -que se la volien emportar!-, polars a sobre - de res Marcal- i a baixar toquen. Els genolls diuen prou i decideixo que em quedo dalt del Canigó, posats a dinyar-la que sigui a una muntanya de la terra tu. El Cavi m'agafa la motxilla i em deixa un pal... cap avall ... Arribo l'ultim... "vamos viejete!!!!" .... cabrons, que bonic es tenir amics... viejete?? viejete?? hostia, em faig gran... Una pepsi rapida -encara tinc les bombolletes fent camins pel nas i la gola-, corrent cap al cotxe i 22 quilometres de pista mes.... entrem a la Espanya que crema fotos del rei -al final em fotran un paquet, ja veureu- i, al sortir de l'autopista, manifa de camions. Voltes a una rotonda i fent sonar els claxons... "petats com estem i aguantar que ens toquin el pito...." sort que hi havia cotxes davant que sino els hauria ensenyat el que es un pito de veritat (ja tenia al Marcal apunt... malpensats!). Ens perdem de nou i arribem a Peralada. Jo sopo i de pet cap a casa a fer la bossa per Varsovia... els que es van quedar ja diran que va passar despres...




Fins aqui el canigo... el proper des de Varsovia.... a veure que passa el cap de setmana....

Apalins......