Ovidi Montllor - Homenatge a Teresa
Aquestes vacances han sigut estranyes. Primer a Portugal i després per Europa. Vaig marxar cap a Europa el dia 13 i pensava d'arribar a casa el 28 o 29 però diumenge al matí, el 24, la mare em va trucar a les vuit. Merda. S'havia mort la meva àvia, la Maria Bassach. 90 anys. Una vida difícil, va portar la família, es va casar amb un militar republicà -mon avi-, va passar gent per la muntanya des d'Agullana a França durant la guerra. Una àvia fantàstica. La darrera. En Cinto, la Cisqueta, en Paco i ara la Maria. Un petò a tots quatre.
Vaig baixar tot rebent, més de quinze hores conduïnt fins arribar al funeral el dilluns. Descansa en pau àvia.
dimecres, d’agost 27, 2008
Uili Foc està trist
Publicat per Uili foc les 8:47 a. m.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
Joan estic molt contenta de veure la teva sensibilitat. Saps gaudir dels molts moments agradables que tens a la vida, i saps tenir un record per les persones que et van deixant en el teu camí. Joan gràcies per la teva amistat, i per compartir amb tots nosaltres les teves vivències.
Gràcies anònim, estic content que comparteixis amb mi tots els meus moments i sobretot aquest.
Hola Joan, soc el Cesc, habia sentit parlar del teu WEB, pero no hem podia imaginar que fos tan potent, la despedida de la yaya Maria, l´has sapigut tractar de manera molt emotiva, pero et vui felicitar per la teva vida, els teus viatjes, les teves experien-
cies, la teva capacitat de obser-
vacio. et suposo en coneixement que ets un privilegiat, conserva aquesta informacio i quan els anys vagin empenyent, recorda, recorda i gaudeix, una abrassada
Gracies Cesc, l'he sentida molt aquesta perdua. Fins que no ha marxat no he vist com m'agradava tenir-la.
Et fare cas i, mentre pugui, anire posant aqui tot el que anire aprenent...
gracies.
Ei Joan...una vegada algú em va dir una cosa que em va fer pensar molt en el concepte que tenim de la mort: "Una mostra d'amor incondiconal és deixar anar allò que estimem quan arriba la hora de dir adèu"...mai morirà la teua iaia, sempre et quedarà el seu record i els seus fets que han canviat el món!....
Jaurés (l'alcoià)
Gràcies Jaurés. Sempre la duré prop meu com als altres. La deixaré anar tranquil, sé que estarà bé allà amb els que l'esperaven... Gràcies.
Jo vaig compartir habitació amb la meva iaia fins els 13 anys. Una dona de poques paraules i molt rosari. Quan va morir (jo tenia 17 anys), em va pesar no haver-li dedicat prou temps. Aquesta va ser la seva lliçó, estar-m'hi prou per la gent que estimo.
Una abraçada, Uili.
Petita Anònima, sempre pensaré que hauria volgut dedicar-li més temps. Però estic segur que va marxar sabent que tot el que li vaig donar va ser fantàstic. I sé que m'estimava amb bogeria. Ho sé. No deixis de donar temps als qui t'estimes, sempre t'ho agrairan ... Gràcies per escriure'm..
Uili Foc fa molts dies que està trist i això no és bo...
Recordar els somriures de la gent estimada, les seves abraçades i les bones converses, sigui on sigui, sí que és bo!
Bon viatge!
Ptons
La Nina? Jo n'havia tingut cura a la residència les Orquídies. Era molt bona.
Publica un comentari a l'entrada