Doncs si, ha arribat el moment i en faig 40, mira tots anem caient.I he pensat que ho podríem celebrar amb una festeta.
Com que el tema està com està no podrem anar a un xiqui park com l'ultima vegada ni a una casa de colònies. no, no, no.
Anirem a fer un remember when.
Quan? Doncs el dissabte dia 4 de febrer que es un dia després del meu aniversari. Què ja heu esbrinat de quin dia es el meu aniversari?
El pla es quedar a partir de les 20:00 del dissabte, sopar de telepizza cap allà a les 22:00 i fer festeta fins la 1 o quarts de 2 . Després tothom cap a casa o cap al Morrosko.
Per poder muntar-ho tot una mica bé seria fantàstic saber quants serem per demanar més o menys pizzes, bàsicament si els truquem el dissabte a les nou dient que volem 30 pizzes doncs igual no arriben, i per comprar beure per tothom (hi haurà aigua, cervesa, coques-coles, rom, whisky i cazuelita per tothom i totdon). Així que si m'envieu un mail dient que veniu i els que sereu doncs millor que millor.
Si no us ha arribat un correu convidant-vos es que he fet tard, o me l'han tornat o no he trobat el vostre bon correu aixi que si m'escriviu us enviaré l'adreça de "la festa" al centre de Sabadell. Això es al centre i de lloc per aparcar no n'hi ha gens aixi que vingueu preparats a fer voltes i a caminar fort o a venir amb els catalans ...
Va, que ens ho passarem molt i molt bé i tinc ganes de veure-us un altre cop que les festes del porro ja estan molt i molt lluny. Només cal que porteu ganes de gresca, la guitarra, les cartes, el poker, les proves de gymkhana del cau, ... el que vulgueu per passar-ho d'allo més bé. D'acord?
Doncs si, al final em caso, es casa, ens casem. Si, d'acord, això de l'ordre de les coses no ho portem bé, però, realment importa?
I com funcionarà això? Doncs ens casem el dissabte 2 de juliol del 2011, si, ja queda poquet. I ens casarem a El Vilet.
Com que el lloc i el poble es petit farem una festassa per a que tot quedi ben lligat.
Segur que tens un munt de preguntes per fer, així que aquí te'n resolem unes quantes:
On és el Vilet i com s'hi arriba? Pots anar a la seva plana web "oficial": www.elvilet.cat, i per arribar-hi el millor es que vagis al googlemaps i escriguis " El Vilet " i ja està.
Hi ha botigues, bars o restaurants a El Vilet? El Vilet no té cap establiment públic tret del Buidasacs. Així que no hi ha enlloc on comprar una beguda o un entrepà. Cal anar a Sant Martí.
Quin temps fa al Vilet? El 2 de juliol a l'hora del casament farà un Sol que espategaran les pedres, així que vine preparat per la calor, a la tarda, a partir de les 18 comença a passar airet i al vespre et caldrà una jaqueta segur.
I si em vull quedar a dormir com ho puc fer? Com saps a El Vilet no hi ha hotels, però aquí te'n posem l'adreça dels dos que hi ha a Tàrrega (10 minuts en cotxe), per aquells que us atreviu organitzarem una zona d'acampada per posar els iglús al pati de casa meva i al terreny de La Pleta (a dos minuts de casa). També mirarem d'aconseguir entrades per anar a la piscina el diumege al matí, a fer-nos una dutxa i riure a l'aigua. http://www.tarrega.com/allotjament/
Un bon hotel que trobareu en aquesta web es l'hotel Pintor Marçà a Tàrrega i els balnearis de Vallfogona de Riucorb (a 5 minuts del Vilet).
I si us vull regalar alguna cosa, que haig de fer? El millor regal que ens pots fer es que vinguis, sol o acompanyat, però si ens vols regalar alguna cosa, doncs la veritat es que no sabem pas que ens podries regalar però, si vols, ens pots ajudar a muntar la festassa i a comprar alguna cosa per en Roc més endavant. Posa't en contacte amb nosaltres i et facilitarem un numero de compte.
I si vull venir com ho haig de fer per confirmar que vindré i quants vindrem? Com que hem de preveure de comprar el sopar per tothom i tot el beure necessari per una barra lliure que ens permeti arribar fins a la nit t'agrairem que ens diguis que vindras. Deixa un comentari en aquest blog i em posaré en contacte amb tu per saber quanta gent vindreu i si cal que us preveiem per dormir a la zona d'acampada.
I si no tinc transport o vull quedar amb altra gent que va al casament com m'ho manego? Posa el que necessitis als comentaris d'aquesta entrada, deixa el teu correu, el que sigui, i us poseu en contacte entre vosaltres. Que nosaltres tindrem molta feina ;-).
Doncs si, un altre cop furgo i cap a europa. Avui escric curt i rapid des de la placa major de Brusel.les. Aquí el wifi es gratuit i con que l'astrid esta pintant doncs he aprofitat. He estat robant fotos a la gent que passejava. De tot. Un munt de paraigues tancats per indicar cap on anar(alguns hi pengen unes cintes hi fa una fila d'allo mes esotérica). Espanyols per tot, quina tontería i el maneken pis que es una miniatura!!! I que en fotos de calers. Tot el carrer ple de botigues de souvenirs i de manekens de xocolata, sí es foten a pixar xocolata de milkibar la flipo. Ala, aixi que poguem pengem unes fotos. Petons a tots. Joan
Doncs un altre any al Festcat, i ja en van cinc o sis, he perdut el compte. Cada any es diferent, cada any es genial i cada any cares noves i cares conegudes. Tot un mix d'energia i d'un petit Món que es tanca i s'obre un cop cada 365 dies. El millor de tot es la sensació quan ets allà a dins que no existeix res més a fora. Tot hi està concentrat.
Aquest any anècdotes mil. Al taller de vi, el darrer dia, el profe diu : "hi ha vinyes destinades a deixar madurar el fruit fins a fer-ne pansa", una alumne: "com??!!! les panses venen del raïm???". Tres segons de silenci. Presa de pèl en grup? No! era seriós. Encara riem ara. Espero que ens enviï aquell correu per anar a veure les caves. La Fallera, l'Hereu i la Pubilla, 7033.delta, FontPedrosa, ball a la nit, el toca-tubs, .... No ho acabaria mai.... El millor es que doneu un cop d'ull a les fotos... aqui les teniu
Si en voleu mes de fotos o us calen en format mes gran nomes me les heu de demanar. Si vosaltres en teniu i voleu que us posi el link aqui, doncs endavant, i també el podeu posar directament als comentaris...
Per cert, passeu la pàgina a tothom i deixem un reguitzell de comentaris val? aixi tindrem una mica d'història de com ens hem sentit aquest any....
Xavals..., ens veiem demà, just d'aquí a 365 dies....
Despres de l'experiència del tanga el cap de setmana me'l vaig passar a Lisboa, i la veritat es que ja no me'n recordava de la ciutat i és ben xula. ("ben xula", que cursi! ). Em vaig fer un fart de passejar per la ciutat amunt i avall i es ben costaruda, quan duia quatre hores ja no podia més. Passejant per la "Rua de la Prata" cada cinc passos m'anaven abordant tot de transeunts. Feia calor però ells anaven passejant com si s'anèssin fregant les mans. Jo pensava, "son burrus". Però no, no son burrus, el burro era jo, son camells. Camells de dues gepes. Se m'acosta el primer i tot obrint les mans m'ofereix costo, el tio portava una navalleta i l'encenedor ja preparats, "pret a servir" que dirien els gavatxos. Li dic que no i es separa l'americana (anava ben vestit el paio) i em diu "marihuana, cocaine, tudo...". Ostia, si li dic que no ja no li queden massa coses... ara que igual el cabró em sorprèn. Anava tipus diumenger de platja que van venent rellotges i talls de coco. Doncs aquest venia costo i "talls de coca", que cabron. I ben organitzat que estava eh? estic segur que a les butxaques hi portava un mirallet (si, sera per pentinar-se no te jode) targes de crèdit, una cullereta, un zippo, la gometa i un bic amb una agulla a la punta, total: "supermercados el bogavante: vendedores de droga ambulante" o "en lisboa, Tours de las Colinas, te vas drogando mientras caminas" -ho poso en castellà perque es en l'idioma que em xerraven-. Jo no vaig preguntar preu -ni ganes- pero estic segur que igual feia ofertes tipus pack, " se me compras dois raias de coca eu te regalo meio costo e me chuto contigu aqui mesmo nela rua". Rotllo tres por dos. I just que el deixo n'apareix un altre. Joder, els la regalen. Es que ni a Amsterdam, en serio. Semblava el mercadillo del diumenge però enlloc de vendre sostens i calces de color carn venien coca, costo i maria.
Ah si, això em va passar la primera tarda, i també cada cop que vaig passar per aquell carrer... vaja, que si us cal alguna cosa d'aquestes que res, que a lisboa està xupat. Per cert, hi ha moltes altres coses a lisboa eh? no us penseu que son uns drogates eh? també hi ha tranvies grocs super xulos. Mengen pao com chouriço i canten fados.... I també vaig veure com robaven a dos pardillos.... aquest cop jo anava preparat... el que ha passat per chacaito (llegiu el uili foc..) ja està preparat per sempre més....
Feina nova, algun viatge al final. Quin desastre. O quina sort. O ja estic fart de la feina nova. Encara no ho se. En tot cas, he acabat a Lisboa, vaja prop de Lisboa.
He arribat amb una tortícolis galopant i gairebé no em podia moure. Així que avui he decidit que el massatge de la Mi no havia estat suficient i he demanat a l'hotel on podia anar. "Aqui mesmo" em diuen. Total que vaig a un "wellness center" super ben decorat i amb musiqueta suau d'aquella que et posa i tot d'espelmetes pels puestus. I em donen la clau d'una taquilla : "tems tudo li". Obro la taquilla i tinc un batin, vale, unes sabatilles de paper, d'acord, i un tanga negre "descartavel", aixo no eh?. Un tanga negre!!! ja només faltava que fos de "leopardo", un potet de vaselina, i que ho acompanyessin amb un tríptic amb indicacions per fer, va home va!. Total que m'he canviat en deu segons. La penya passant per alla i em veuen posar un tanga negre de paper rotllo peli porno, peli porno de por. Un parell m'han passat pel costat amb una rialleta divertida, un anava depilat de coll en avall, rotllo palote. He mirat avall no fos que els hagués despertat la única neurona que els quedava. Depilar-te de coll a turmell, quina tonteria. I el tanga se'm fot dins del cul i al treure'l va i es trenca el paper. Collons. Com em vegi el del "palote" ja soc pell, em veig corrents per dins el vestidor amb el tanga trencat i un paio depilat en boles al darrere, de foto, vaja. M'he posat el batin i corrent cap al massatge. M'han destrossat, el coll també. La massatgista era de la conya pero per sort no ha dit res del tanga trencat. Si m'ho diu, em moro. Només d'imaginar la situació ja em poso a riure. I aixo del tanga no ho he acabat d'entendre, en serio. Igual per a les ties es mes comode pero xavals, per mi ha estat un martiri, i aixo que no he hagut de caminar. Ara, aixo si, per al massatge es genial, m'han tocat el culet i tot. ;-)
Apalins... records a tots altra vegada.
A veure si m'hi poso a escriure una mica cada mes....
Aquest cop dues músiques / Esta vez dos canciones / This time two songs / Stavolta due canzoni
Art Garfunkel - Always look on the bright side of life
AfroMan - Because I got high
This song has been with me all these years, don't know why
FEEL FREE TO LEAVE YOUR COMMENTS. DEIXA EL TEU COMENTARI LLIUREMENT.
DEJA TU COMENTARIO LIBREMENTE. SCREVE QUELLO CHE NE PENSI SE VUOI....
la meva primera classe / my first class / mi primera clase / il primo corso
In italiano piu giú.
En castellano más abajo.
In English close to the bottom.
Després de vuit anys fent voltes pel Món mundial, al març vaig decidir que plegava de Readytech. Ha sigut molt trist deixar la meva família laboral d'aquests darrers temps, la Sue -gràcies per ser tant fantàstica amb mi, no t'oblidaré mai, t'ho prometo-, Kevin -gràcies per la oportunitat-, Nuno, Simone, Mike, Ravi, Sarah, ..... Hi he passat treballant la major part de la meva vida, i m'ha permés fer tantes coses que ara no puc pas escriure-les totes aquí i em farà ràbia oblidar-me'n d'aquí a un temps. Ha sigut una decisió difícil perque m'agradava molt la meva feina, però al cap dels anys viatjar tant m'ha passat la factura de l'amistat i he necessitat un canvi per, potser, estar més tranquil. Qui sap què passarà amb la meva vida, laboral, personal, .... . La veritat es que he anat a parar a una empresa americana, per mirar de viatjar menys, estaré basat a Barcelona. Per començar però m'he de passar un mes a Washington estudiant el seu software. Quin mal començament. ;-)
Quan vaig prendre la decisió de plegar em van bullir un munt de coses i de persones al cap, la primera va ser la Mireia, de les de calaix, des del primer dia que vaig agafar la feina, en aquell viatge a París, em va dir que l'havia de deixar, que no feia per mi. Suposo que al cap de vuit anys tenia raó. Però com que no li vaig fer cas he pogut conèixer mig Món i molta gent. I això amb el temps ho sabré valorar com cal, m'ha ensenyat cultures diferents, formes de ser diferents, tolerància i exigència, experiències inoblidables .... i algunes d'esborrables ....
He vist la platja amagada més feréstega i bonica del Món a Sudàfrica, he viscut experiències dures a l'Índia compartint taula a casa d'una de les meves alumnes. Jordània em va robar el cor, tant, que hi vaig portar tota la meva família a veure-la i ensenyar-los allò que la Mireille i companyia em van ensenyar. Israel em va permetre conèixer més d'aprop el problema que només veia per la televisió i la Orit em va saber explicar i em va deixar descobrir com son els jueus i la seva cultura. San Francisco i Boston va ser el meu primer viatge llarg, a les amèriques amb el meu anglès que tot just si el sabia parlar, allà hi vaig trobar en Richard Dweck que em va oferir feina nova només vam aterrar, encara recordo el sopar a casa seva amb els vailets.
Sudamèrica em va acabar de captivar, em van robar a Veneçuela, a Chacaito, a Colòmbia, la Dori, l'Alirio i la resta de la gent em van tractar com un amic més i vaig menjar al lloc més increïble, Andrés carne de res. A Argentina vaig fer el meu primer tango amb una japonesa fart de parrilla i a Mèxic m'hi he acabat passant moltes setmanes, sobretot a Guadalajara, a Jalisco, on vaig descobrir el tequila de veritat. Em vaig retrobar amb en Juan, el meu cosí, hi vaig conèixer la Karla, el Kap i tots els companys de sistemas digitales que em van tractar com un més al bar de l'Indio -quins molcajetes!- i als partits de futbol del dimecres. I a Monterrey on vaig retrobar la Deyis que havia conegut sis anys abans a Londres.
I Europa, sempre més propera, m'ha deixat viure Paris anant a ballar tots els dijous al Sena, riure veient el barri vermell a Amsterdam, reviure Moscou amb la Nastia, la Júlia i els nois del Kazakhstan, i poder-lo comparar amb aquell que els pares em van ensenyar allà per el vuitanta-tres. Polònia, Suècia -tot visitant la Silvia i el Joel-, Noruega, Dinamarca, Londres, Madrid -on he conegut la Míriam, possiblement la persona que més m'ha fet pensar a la vida, de la meva vida-, i sobretot Itàlia. A Itàlia hi he passat la major part del temps europeu, des de la primera classe a Roma on vaig tenir un professor particular d'italià cada vespre i totes les de Bari -on vaig conèixer en Rocco, l'Àngela i vaig reveure la Gloria Cagnazzo-, allà al sud, i a Sardenya amb la somelier més increïble. A Milan (gràcies per tractar-me com un amic Massimo), primer, vaig trobar un grup de gent que em va acollir com un més, la Tamara, el Mario, la Vittoria i els d'Accenture i els de la pizzaOK, i després a Roma on hi vaig trobar la colla d'amics del value team, Luigi, Alessandra, Francesco, ..., tan fantàstics que no em van deixar descansar cap dia.
Tot va començar a un curs a Paris allà per l'any 1999 on em va enviar el Xavi i vaig conèixer el Joost, un fantàstic belga amb que vaig compartir el moment del seu casament. Un munt d'experiències que ara sembla que han acabat, el 2008, o no, perque sempre seré a temps per agafar-les de nou, suposo.... Qui sap que passarà demà.
Estic content d'haver viscut tot això per que tinc la sensació que ho he viscut quan ho havia de viure. Les experiències que he trobat aquests anys es quedaran amb mi i a molts dels que heu estat propers per aquests mons no us oblidare en molt de temps, segur, i si ho faig, si veniu a Barcelona, recordeu-vos de mi, que farem uns vins per celebrar que ens trobarem de nou.
A tots els que m'heu seguit amb els uili foc, als que m'heu suportat quan era a Catalunya i no us dedicava prou temps i als que potser no us n'he dedicat el que us tocava.... doncs ara és el moment, si volem, de fer-ho de veritat... Au, seguiré escrivint tot el que em passi, començant pel proper cap de setmana a New York i pels viatges d'aquest estiu, que encara us dec. A més a més, seria un pecat tancar aquesta finestra que he anat escrivint darrerament oi? si es mor, que sigui per que ja no puc amb ella, no per que tanco la paradeta, no us sembla?
Joan.
ITALIANO
Doppo di otto anni di viaggiare per il mondo mondiale, il marzo scorso ho decisso di licenziarmi di Readytech. Sono stato molto triste di lasciare la mia famiglia di lavoro doppo tutti questi anni, Sue -grazie per tratarmi cosi bene, non ti dimentichero, promesso-, Kevin -grazie per l'opportunita-, Nuno, Simone, Mike, Ravi, Sarah, ...... Ho lavorato li la maggior parte della mia vita, e mi ha permesso di fare tante cose che adesso non potrei scriverle tutte qua, e ne saro arrabiatto dopo qualche tempo. Non e stata una scelta molto facile perche davvero che mi piaceva questo lavoro, cazzo!, pero doppo tanti anni di viaggio mi sono resso conto che la fattura dell'amista e stata troppo alta, ed ho bisogno di cambiare qualche cosa per essere, sicuramente, piu tranquilo. Chi lo sa che sucedera con la mia vita, lavoro, personale, ... . La verita e che ho finito a lavorare per una azienda americana per viaggiare un po di meno, avro la mia base ufficiale a Barcellona. Per inizio pero ho dovuto di andare un mese a Washington a imparare il suo software. Non e un bel inizio?? ;-)
Questa scelta de lasciare il lavoro mi ha fatto pensare in tante cose e persone, la prima persona che e arrivata nella testa e stata Mireia, di "de calaix", dal primo giorno che ho iniziato il mio lavoro, nel viaggio a Parigi, mi aveva sempre detto che doveva lasciarlo questo lavoro, che non faceva per me. Magari aveva raggione doppo otto anni. Grazie a non farla ho potuto conoscere mezzo mondo e troppa gente. E questo col tempo so che sapro valorare come mi ha insegnato tante culture diverse, forme di essere diverse, toleranza, essigenza, e qualche sperienza vitale indimenticabile e qualcuna che meglio la cancelliamo...
Ho visto la spiagia piu fiera e bella dil mondo a Sudafrica, ho vissuto sperienze veramente dure in India. Jordania mi ha rubato il cuore, tanto, che mi ha fatto portare li tutta la mia famiglia a vederla e rivedere quello che Mireille e i suoi mi avvevano mostrato. Israelle mi ha permesso di conoscere piu di vicino un problema purtroppo televisivo e Orit mi ha saputo spiegare e lasciarmi scoprire come sono gli hebrei e la sua cultura. San Francisco e Boston e stato il mio primo lungo viaggio, col mio precario inghlese che quasi non sapevo parlarlo, li ho trovato Richard che mi ha offerto lavoro appena arrivati in terra. Ancora ricordo quella cena con i suoi bambini...
Sudamerica mi ha cattivato, mi hanno fregato a Venezuela, a Chacaito, a Colombia, Dori, Alirio e tutti i altri mi hanno fatto sentire come un vero amico e sono andato a mangiare al posto piu incredibile, "Andres carne de res". In Argentina ho ballato il mio primo tango con una giapponese dopo avvere mangiatto tropa carne, e a Messico ho finito a esserci tante settimane. Quasi sempre a Guadalajara, a Jalisco, dove ho scoperto il tequila vero. Mi sono ritrovato con Juan, il mio cucino, ho conosciuto Karla, Kap, e tutti i collegui de Sistemas Digitales che mi hanno fatto sentire come uno in piu li nel bar del "Indio" - che buoni quelli molcajetes- e nelle partite di calcio dil mercoledi. E a Monterrey mi sono ritrobatto con Deyis che aveva conosciuto sei anni prima a Londra.
E Europa, sempre piu vicina, mi ha lasciato vivere Parigi per andare a ballare tutti i giovedi al Sena, ridere nel quartiere Rosso ad Amsterdam, revivere Mosca con Nastia, Julia e quelli del Kazakhstan, e poter confrontarlo con quella Mosca che i miei genitori mi hanno fatto vedere nel 83. Polonia, Svezia - a visitare Silvia e Joel-, Norvegia, Danemarca, Londra, Madrid - dove ho conosciuto Miriam, possibilemente la persona che piu mi ha fatto pensare nell vita, in tutta la mia vita-, e sopratutto l'Italia. Nell'Italia mi sono fermato la maggior parte del tempo europeo, doppo la prima classe a Roma col mio istruttore particolare d'italiano e tutte quelle aule de Bari - li ho conosciuto a Rocco, Angela ed ho potuto revisitare la Gloria Gagnazzo-, li al sud, alla Sardegna con la somellier piu incredibile. A Milano (grazie per trattarmi cosi bene, come un amico, Massimo), prima, hi ho trovato quel gruppo di persone che mi anno accolto come uno in piu, Tamara, Mario, Vittoria, quelli di Accenture e quelli dalla PizzaOk, e dopo a Roma con gli amici dalla Value Team, Luigi, Luca, Alessandra, Francesco, ..., cosi fantastici che non mi hanno lasciato riposare ne anche un giorno.
Tutto e cominciato in un corso a Parigi, a l'anno 1999 dove Xavi mi e mandato a imparare Siebel e ho conosciuto a Joost, un fastastico belga con cui ho condiviso anche il suo matrimonio. Un sacco di esperienze che adesso mi sembra sono finite, il 2008, o non, perche sempre saro a tempo per prenderle di nuovo, mi pare .... Chi lo sa che cosa sucedera domani!
Sono contento di avvere vissuto tutto questo perche ho la sensazione che l'ho vissuto quando dovreva viverlo. Le sperienze che ho vissuto tutti questi anni rimarranno con me e a molti di questi che avviamo compartito un po di vita per questi mondi non vi dimentichero, e SE questo sucede, SE venite a Barcellona un giorno ricordatevi di me, che faremo un ciupito per ricordare tutti quelli tempi.
A tutti quelli che mi avvete seguito con i uili foc, a tutti quelli mi avette suportato quando ero a Catalunya e non vi dedicava abbastanza tempo e a quelli che sicuramente non vi ho dedicato mai il tempo che meritatevi.... adesso arriva il momento, si voliamo, di farlo vero... Io vado seguire a scrivere tutto quello che mi suceda, cominciando per il prossimo week end a new york e per i viaggi di questo state, che ancora non c'e l'ho fatta. Comunque, sarebbe un pecato chiudere questa finestra che ho scritto in tutti questi tempi, no? se deve morire, che sia perche non c'e la facio piu a scrivere, non perche la chiudo e basta. Non vi pare?
Ragazzi, scusate il mio povero italiano scritto....
ENGLISH
After eight years being the lone rider around the world-wide World, in March I decided to leave Readytech. I've been very sad to leave my working family for all this time, Sue -thanks for being that kind to me, will never forgett you, I promise-, Kevin -thanks for the opportunity-, Nuno, Simone, Mike, Ravi, Sarah, ........ . I have passed working here the most part of my life, and it has allowed me to make so many things that now I can't write them all here and it will turn me really mad to forget some orf them after some time. It has been a difficult decision, I liked a lot my work, but after all those years traveling so much I've had to pay a huge bill in terms of friendship and I guess I was ready for a change, perhaps, to be calmer and take it easy. Who knows what will happen with my life, work, personal.... . The real thing is that I have ended up joinig an American company, to try to travel less, I will be based in Barcelona. But just to start I have to spend a month in Washington studying its software. What a bad beginning. ;-)
When I took the decision to quit my head started boiling reminding me a ton of things and of persons, the first one was Mireia, the singer from "de calaix", from the first day that I took the work, in that journey to Paris, she said to me that it had to leave it, that it did not match me. I suppose that after eight years she was right. But as I did not pay her attention I have been able to know half of the World and many people. And over the time I will be able to give it the according weight, it has taught me different cultures, forms of being, tolerance and demand, unforgettable experiences ...... and some erasable....
I have seen the hidden beach more beautiful from the World in South Africa, I have lived hard experiences in India sharing table at home of one of my pupils. Jordan stole me the heart, so much, that I led all my family to see it and taught them all that Mireille and company taught me. Israel allowed me to know closer the problem that only saw on television and Orit knew how to explain me and let me discover the Jews and their culture. San Francisco and Boston was my first long journey to America with my at that moment really hard to speak weak English, there I found Richard Dweck who offered me new job just when we landed, I still remember the dinner at his home with the boys.
South America captivated me, I was stolen in Venezuela, in Chacaito, in Colombia, Dori, Alirio and the rest of the people treated me like another friend, and I ate in the most incredible place, "Andrés carne de res". In Argentina I danced my first tango with a Japanese and in Mexico I have ended up spending many weeks, especially in Guadalajara, in Jalisco, where I really discovered the tequila. I met with Juan, my cousin, I knew Karla, Kap and all the colleagues of sistemas digitales that treated me like one more in the bar of El Indio and at the football matches every Wednesday. And Monterrey where I met Deyis that I had known six years before in London.
And Europe, always more closer, let me live Paris going to dance every Thursday by the Seine, laughing when seeing the red district in Amsterdam, revive Moscow with Nastia, Júlia and the boys from Kazakhstan, and be able to compare it with the Moscow that my parents showed me around nineteen eighty-three. Poland, Sweden -visiting Silvia and Joel-, Norway, Denmark, London, Madrid -where I have known Míriam, possibly the person that has made think in my whole life, about my life-, and especially Italy. In Italy I have spent the most part of the European time, from the first class in Rome where I had a particular teacher of Italian every evening and all the ones in Bari -where I knew Rocco, Àngela and I saw again Gloria Cagnazzo-, there in the south, and in Sardinia with the most incredible somelier. In Milan (thanks Massimo for tretaing me like a friend), first, I found a group of people who accommodated me like one more, Tamara, Mario, Vittoria and the guys from Accenture and those from pizzaOK, and afterwards in Rome where I found the group of friends from Value Team, Luigi, Alessandra, Francesco..., so much fantastic that they did not let me rest any day.
Everything started in a course in Paris around 1999 where Xavi sent me and I met Joost, a fantastic Belgian that allowed me to share the moment of his wedding. A bunch of experiences which now it it looks like finished, in 2008, or not, because there will always be time to take them again, I suppose.... Who knows what is going to happen tomorrow.
I am happy of having lived all this as I have the sensation that I have lived it when I had to live it. The experiences that I have had these years will remain with me and many of you that have been close to me around this world I will not forget you in a lot of time, surely, and if I do it, if you come to Barcelona, remember me, and we will drink some wine to celebrate that we meet ourselves again.
For all of you that have joined me reading the "uili foc", for all those that have standed me when I was in Catalonia and I didn't dedicate to you enough time and those that probably I haven't dedicated to you any time at all.... now is the moment, if we want to, to make it happen. I will continue to write all that will happen to me, starting for next weekend in New York and all those travels from this summer, wich I still owe you. However, I think it would be really bad to close that window that I used to communicate with the world, don't you think? if it has to die, let it be because I can't handle it, not because I close it. What to you think?
CASTELLANO
Después de ocho años dando vueltas por el Mundo mundial, en marzo decidí que dejaba Readytech. Ha sido muy triste dejar mi familia laboral de todo este tiempo, Sue -gracias por tratarme así de bien, nunca te olvidaré, prometido-, Kevin -gracias por la oportunidad-, Nuno, Simone, Mike, Ravi, Sarah, .... He pasado trabajando allí la mayor parte de mi vida, y me ha permitido hacer tantas cosas que ahora no puedo escribirlas todas aquí y me dara rabia olvidarme de ellas dentro de un tiempo. Ha sido una decisión difícil porque me gustaba mucho mi trabajo, pero al cabo de los años viajar tanto me ha pasado la factura de la amistad y necesito un cambio para, quizás, estar más tranquilo. Quien sabe qué pasará con mi vida, laboral, personal. ... . La verdad es que he ido a parar a una empresa americana, para tratar de viajar menos, estaré basado en Barcelona. Pero para empezar me tengo que pasar un mes en Washington estudiando su software. Qué mal comienzo. ;-)
Cuando tomé la decisión de terminar me vinieron un montón de cosas y de personas en la cabeza, la primera fue Mireia, de las "de calaix", desde el primer día que cogí el trabajo, en aquel viaje a París, me dijo que lo tenía que dejar, que no hacía para mí. Supongo que al cabo de ocho años tenía razón. Pero como no le hice caso he podido conocer medio Mundo y mucha gente. Y eso con el tiempo lo sabré valorar como es debido, me ha enseñado culturas diferentes, formas de ser diferentes, tolerancia y exigencia, experiencias inolvidables ..... y algunas borrables. ...
He visto la playa escondida más salvaje y bonita del Mundo en Sudáfrica, he vivido experiencias duras en la India compartiendo mesa en casa de una de mis alumnas. Jordania me robó el corazón, tanto, que llevé a toda mi familia a verla y les mostré todo aquello que Mireille y compañía me enseñaron. Israel me permitió conocer más de cerca el problema que sólo veía por la televisión y que Orit me supo explicar y me dejó descubrir como son los judíos y su cultura. San Francisco y Boston fue mi primer viaje largo, a las Americas con mi inglés que justo si lo sabía hablar, allí encontré a Richard Dweck que me ofreció trabajo nuevo nada más aterrizar, todavía recuerdo la cena en su casa con los niños.
Sudamèrica terminó por cautivarme, me robaron en Venezuela, en Chacaito, en Colombia, Dori, Alirio y el resto de la gente me trataron como un amigo más y comí en el sitio más increíble, Andrés carne de res. En Argentina bailé mi primer tango con una japonesa, harto de parrilla, y en México he acabado pasando muchas semanas, sobre todo en Guadalajara, en Jalisco, donde descubrí el tequila de verdad. Me reencontré con Juan, mi primo, conocí a Karla, a Kap y todos los compañeros de sistemas digitales que me trataron como uno más en el bar del Indio -qué molcajetes!- y en los partidos de fútbol del miércoles. Y en Monterrey donde reencontré a Deyis, que había conocido seis años antes en Londres.
Y Europa, siempre más próxima, me ha dejado vivir Paris yendo a bailar todos los jueves en el Sena, reír viendo el barrio rojo en Amsterdam, revivir Moscú con Nastia, Júlia y los chicos del Kazajistán, y poder compararlo con aquél Moscú que los padres me enseñaron allá por el ochenta y tres. Polonia, Suecia -visitando a Silvia y a Joel-, Noruega, Dinamarca, Londres, Madrid -dónde he conocido a Míriam, posiblemente la persona que más me ha hecho pensar en la vida, de mi vida-, y sobre todo Italia. En Italia he pasado la mayor parte del tiempo europeo, desde la primera clase en Roma donde tuve un profesor particular de italiano cada noche y todas las de Bari -donde conocí a Rocco, a Àngela y volví a ver a Gloria Cagnazzo-, allí en el sur, y en Cerdeña con la somelier más increíble. En Milan (gracias por tratarme como un amigo Massimo), primero, encontré a un grupo de gente que me acogió como uno más, Tamara, Mario, Vittoria y los de Accenture y los de la pizzaOK, y después en Roma donde encontré al grupo de amigos de Value Team, Luigi, Alessandra, Francesco..., tan fantásticos que no me dejaron descansar ningún día.
Todo empezó en un curso en Paris allí por el año 1999 donde me envió Xavi y conocí a Joost, un fantástico belga con quien compartí el momento de su boda. Un montón de experiencias que ahora parece que han acabado, en el 2008, o no, por que siempre estaré a tiempo para cogerlas de nuevo, supongo. ... Quién sabe que pasará mañana.
Estoy contento de haber vivido todo eso porque tengo la sensación que lo he vivido cuando lo tenía que vivir. Las experiencias que he encontrado estos años se quedarán conmigo y a muchos de los que habéis sido próximos por estos mundos no os olvidaré en mucho tiempo, seguro, y si lo hago, si venís a Barcelona, acordaos de mí, que tomaremos unos vinos para celebrar que nos encontramos de nuevo.
A todos los que me habéis seguido con los "uili foc", a los que me habéis soportado cuándo estaba en Cataluña y no os dedicaba bastante tiempo y a los que quizás no os he dedicado el que os tocaba. ... pues ahora es el momento, si queremos, de hacerlo de verdad ... Pues eso, seguiré escribiendo todo lo que me pase, empezando por el próximo fin de semana en New York y por los viajes de este verano, que todavía os debo. Además seria un pecado cerrar esta ventana que he escrito todo este tiempo, no? Si tiene que morir que lo haga por que ya no puedo con ella, pero no por que la cierre yo. No os parece?
Outlaw - I don't wanna lose you love tonight Doncs aquest darrer mes me l'estic passant a Washington. A l'espera que us pugui donar novetats, que venen aviat, us en vull explicar una de divertdia que m'ha passat per aquí.
A veure, estic fent un curs per una empresa de software i som uns vint a la classe, hi ha de tot. Hi ha un belga espectacular del que no m'atreveixo a explicar res perque no me'n sortiria de lo peculiar que es (samarreta de ratlles horitzontals gruixudes, granat, blau i blanc, pantalons curts a mitja cuixa color blau marí i tela de tovallola, mitjons a l'alçada de mitja canya, sabates de color marro, ronyonera negra de l'any de la picor a mitja alçada de panxa una mica per sobre del melic, ben ajustada no fos cas que caigues, i càmera de fotos konika de rodet, amb funda de pell negra gastada pels cantons, una perla autentica), una russa, un parell d'alemanys, una tailandesa i un munt d'americans..
Una d'elles, l'Amanda, va i ens envia un email dient-nos que el divendres (el passat) se'n va a un concert de música dels anys 80. I jo que dic que m'apunto.
Un concert dels anys 80? nooooo! una festa anys 80!!! vam arribar al teatre plé de neons fúcsia, verd i blau, "The State Theatre", vam fer cua per entrar i no tenia desperdici, a la cua ja flipava pero quan vam entrar em van caure a terra, en serio, un escandol. Gairebé tothom anava vestit anys 80, les ties cabell crepat amb la planxa, allo que els quedava aixi com fent ones, minifaldilla i escalfadors de cames, sabates de talo de colors xarol pujats, samarretes curtes -melic a l'aire- i coll ample ensenyant una espatlla. I algunes estil Eva Nasarre amb els escalfadors, el top, les malles i el tanga per sobre, sense comentaris. Jo no sabia si estar per el concert o mirar-me la gent. Clar que després vaig pensar, la penya aquesta ha vingut així vestida des de casa, m'imagino aquell que passejava el gos i se les troba i pensa que son putilles, segur, o que la joventut s'ha trastocat o que el frikisme ha tocat fons. El mon esta estabornit. Els tios hi havia de tot. Vambes amb tanca de belcro -brutal-, xupes de pell blanca amb tot de cinturons penjant, cintes florescents al cabell, samarretes atari, ulleres de pasta, camises verd florescent, viseres de tovallola , ..., all-stars per tot, cabelleres estil bjorn borg i smileys i pantalons d'esport apretats. I la música tot anys 80 des dels 99 luftballons al live is life passant pel karma chameleon del boy george.... un autèntic festival. La gent estava com boja i tothom ballava tipus anys 80, no se com explicar-ho, com el clark kent al superman 1. I passaven videoclips d'aquella epoca, aquells videos eren autentics del mil, rotllo fama, ostres!! no ho recordava, el lionel ritchie i els a-ha... Buf!!! quins records aquells!!!! Això ho hem de muntar a barcelona aviat, i el grup ja existeix, De Mortimers... nomes cal que mireu quan toquen amb la banda.... Aqui un espectacle al youtube. Ah, aixo va ser al festcat...
Aquestes vacances han sigut estranyes. Primer a Portugal i després per Europa. Vaig marxar cap a Europa el dia 13 i pensava d'arribar a casa el 28 o 29 però diumenge al matí, el 24, la mare em va trucar a les vuit. Merda. S'havia mort la meva àvia, la Maria Bassach. 90 anys. Una vida difícil, va portar la família, es va casar amb un militar republicà -mon avi-, va passar gent per la muntanya des d'Agullana a França durant la guerra. Una àvia fantàstica. La darrera. En Cinto, la Cisqueta, en Paco i ara la Maria. Un petò a tots quatre. Vaig baixar tot rebent, més de quinze hores conduïnt fins arribar al funeral el dilluns. Descansa en pau àvia.
Doncs un altre Santa Anna, com cada any des de ja en fa més de vint, cap a Vilet hi falta gent. No hi ha altre lloc al Món per ser un vint-i-sis de juliol. Primer felicitar les Annes i després cap a l'esglèsia a plorar una mica amb el goig a Santa Anna. Aquest any amb la porta de la sagristia recuperada i amb la capellana fent-nos fotos a mitja missa. Tots a fora i els microcosmos, els actors del vilet, a fer-nos un bon espectacle al mig del sol. Una calor de justícia i mira que fer-nos pagar per escoltar la música... ;-). Després el vermut del Buidasacs al Sindicat (quins records), tots a dinar i a les sis cap al carrer major a fer la festeta pels nanos. Sempre es un plaer. Aquest any més curt que les mosques sen't menjaven la xocolata calenta. Menjar pomes, trencar l'olla, les curses de sacs i les cadires -aquí tothom afegit a la festa- amb amenització acordeonil més o menys reeixida... I per acabar la tercera edició d'estirar la corda.. Sant Martí de Maldà contra Vilet i comarca (com que sempre som menys) i va guanya per tercer any consecutiu ..... tatxaaaaan!! el Vilet!!! et totes les categories!!! a veure que passa l'any que ve!!! I a la nit, per acabar, teatre......
I ja fins l'any que ve.... espero que us agradin les fotografies....
Festcat 2008, un altre cop amistat, festa i sensacions increïbles. Haurem d'esperar gairebé un any per tornar-hi. Podria posar moltes coses aquí però explicar tot allò que vam viure és impossible. A més a més si no es viu no podreu mai sentir realment allò que passa, si no que li diguin al "culleretes". El darrer dia em va dir: "tenies raó, és una passada", o alguna cosa així. Apa, ens veiem demà, després d'una nit de 359 dies.
Per aquells festcateros que vau venir i espereu fotos doncs aquí us deixo els links que m'han arribat, si n'arriben més els aniré posant poc a poc així que si aneu passant doncs anireu veient més fotos.....
i de moment no tinc mes links, aixi que arriben els anire posant i recordeu de fer un grup d'adreces.. que sera tot molt mes facil ! ! !.. Au, a gaudir del festcat!!!
Dijous Paella - Un lloro, un moro, un mico i un senyor de Puerto Rico
San Juan de Puerto Rico. Quines postes de Sol!!
Preguntant als alumnes els vaig demanar el menjar típic de Puerto Rico, i em van dir, "el mofongo". A veure, el nom no és molt agraciat que diguem. Fa pinta de guarrada. Nena, avui et faré un mofongo que fliparàs. No sé, "mofongo, mofongo, ..., en el culo te la pongo". Però clar, això s'ha de provar. De menjar mofongo vull dir, d'això altre doncs, de moment, no està previst. El mofongo (mufong en català) no és lleugeret que diguem (ligerito que digamos, en castellà). Agafen un plàtan tamany Rocco Sifredi (si home, que no saps qui es? va! home va!) multiplicat per dos -si, fa mal només de pensar- i l'aixafen -mal, altre cop- tot posant-lo a fregir -mal-. Quan està daurat el posen dins un recipient de fusta tipus copa medieval deixant un foradet al mig -res a veure ara amb el Rocco- i l'emplenen del que vulguis -de menjar, hostia, de menjar!-. Camarones, pollastre, res, caldo, ... Llavors et poses a menjar-lo intentant no pensar en el Rocco ni en res d'això i quan en duus tres minuts ja veus que allò fa com de ciment porland al teu estòmac. "Pero pónle caldo, mi amol!!" et diu la cambrera però tu no li pots fotre ni la propera queixalada. I et fots a dormir pensant què passarà l'endemà quan la part de Rocco Sifredi que t'has menjat decidirà emancipar-se de la teva panxa i sortir en direcció sud. Llàgrimes. I descobreixes per fi el que et recordava "Mofongo", és nom de negre de peli porno, setrill del quinze llarg. "Mofongo en Puerto Rico". -m'ofengu només de pensar-ho-. Títol fàcil: Sin tongo, el de la más larga, el Mofongo. ;-)
L'endemà passejant per Condado em vaig deixar caure per un Casino, aqui "Casi no" hi ha hotels que no tinguin Casino -val, dolent-. Son per tot. I vaig apalancar-me a una taula de black jack amb cinquanta dolars, no és gaire, però es que si n'hi poso més en perdo més, que ja em conec jo. Beure gratis, el que vulguis -estan xalats-. Rom, del bó, si us plau. Juanillo: si vienes l'has cagao ;-). La turca estava assegurada. Quaranta minuts jugant, poquet eh? de cinc en cinc que havia de durar una mica i anar plimplant bai de feis. I vaig fer-me quaranta dolars de guany, havia arribat als seixanta però, ja se sap .... el joc, l'alcohol, una mica més, només una mica més -rotllo peli "distreta"-. I en sortir em vaig trincar una llagosta, amb una copa de blanc del penedès. A la salut del casino.
San Juan és una ciutat molt gran però el Viejo San Juan és pràcticament tot dins les muralles. I el cementiri just fora d'elles. Clar, com que no tenien més lloc doncs els anaven apinyant fora les muralles i els hi ha quedat "bonico". Això si que fa pinta de pau eterna. La palmes i al costat del mar, au! amb el sorollet del mar, la sal, la tranquilitat....
De la posta de sol no en parlo, mireu les fotos ... Au!!!
Mexico lindo y querido, i que oblidat que et tenia. Ja fa tres setmanes que vaig tornar i no havia pujat les fotos ni escrit el uili. No pot ser!. Aixi que aqui ho teniu tot....
Un altre cop a DF i un altre cop dins el caos, es una ciutat caotica, te encant eh? pero es un caos. Vaig canviar d'hotel per anar cap al centre i la vaig clavar. A la tarda vaig anar a passejar pel zocalo i el centre i em vaig trobar de pet amb el "Gilipollos". I quasi passo de llarg. Gili Pollos. Gili Pollos. No se, es que em vaig quedar clavat. Es com un dia a Sabadell -quan em vaig fer gran- passejava per la carretera de prats, em sembla, i vaig veure una tenda de fotografia. El que la portava es deia Josep Pena i a la botiga li va posar "Agfa Foto Pena". No se, mira que hi havia combinacions pero el xaval no hi devia caure al principi. Fixe que despres li va fer pena no haver-se'n adonat abans. Quina pena, devia pensar. Total que li foten Gili pollos al local. I jo ni cort ni peretzos me n'hi vaig, jo que se, igual esta ple de paios ballant el chiqui-chiqui, o un tio a la porta que quan passes et fot una colleja i et diu: "gilipolles!!", i quan te la fot, el mires a la cara, et mires tu mateix i penses de tu mateix: "ostia, que gilipolles", i li trencaries la cara al de la colleja, pero es que et sents tant gilipolles que te l'envaines i mires que es exactament el local, una rostisseria. I vaig i demano un pollo i el tio em pregunta d'on soc, de Barcelona, "uy! sabes que te vas a comer un gilipollas?", (jo vaig pensar: sera gilipolles el tio). El pollastre estava de conya i la salsa picant que portava encara la noto cada cop que faig de ventre (que em cago, vaja). que cabron. Gili Pollos. Cabron Pollos havia de ser!, o Pollos Quemaculo. Joder! pitjor que el xile campana (no ho sabieu? es el xile habanero "pica al entrar y repica al salir"). Cada cop que vaig a cagar se'm queda cara de gilipolles del mal que fot. Ja ho he entes aixo dels gilipollos.
El finde vaig anar a Teotihuacan i a Guadalupe. Guadalupe es la tercera peregrinacio de la humanitat i la penya es fa tot el cami fins a l'entrada de la basilica nova agenollats. Tot ple de tendes de suvenirs i estampetes... no se, per mi que han equivocat el negoci, vaig trobar a faltar alguna cosa tipus "Rodilleras Lupita, evita la pupita", "Los yins estas destrozando?, Rodilleras Orlando". A mes les pintes amb la Guadalupe i te les treuen de les mans. Igual els pots donar un descompte per al Gilipollos amb un anunci tipus media markt "Yo no soy gilipollas, compro Rodilleras Criollos, con descuento en el Gilipollos". No se, una mica gilipolles tot plegat. Aixo si, la Guadalupe la van fer guapa els espanyols..
I el dijous vaig anar a sopar al Tenampa, a la placa Garibaldi, on toquen tots els mariachi de Mexic, estant tots alla a la carretera i tu els pots anar a contractar, ta guai. Es un bar aixi rotllo taules de fusta i ple de gent on es menja mejicanu bastant be. I venen els mariachi a tocar. Per setanta pesos. Pero venen tard els bons, d'hora en van venir uns que tenien mes anys que matusalem! Super autentics. Caminaven poc a poc i n'hi havia un que portava un gat al cap. Si, si, desdentegat, amb perruqui, el guitarrot trinxat i tot vestit de blanc. Eren un festival. No m'hi vaig fixar gaire pero segur que a les solapes de la xarrera portaven pegatines. Del Gilipollos, fijo.
Sempre hi ha ciutats que agraden mes o agraden menys, pero jo a Paris li'n devia una, aixi que em vaig posar d'acord amb la Marta i me n'hi vaig anar. Al Philippe i companyia no el vam trobar pero ens ho vam passar d'allo mes be.
No us descobrire ara Paris, te la torrifel, el pompidu, notredam, els batomush (que mola musho!!), gavatxus, fred i pluja. No m'agrada gaire anar-hi amb una guia, a Paris val la pena perdre-s'hi i, es clar, tot mirant d'arribar a la plas des vosgs (place des vosges) doncs vam enfilar per un carrer del marais i ens vam trobar un restaurant vietnamita amb un nom curios... "Tan Dao Vien" . Es mes nom de puticlub guei que no pas de restaurant pero be, qui mana es qui tria. Ja veig els espots als mitjans.. "Ven a probarnos, no podras decir que no t'han dao bien", "Si pruebas repetiras, saldras diciendo tambien m'han dao bien", "Tan Dao Vien, Paris la nuit". Sort que el restaurant es a Paris, que si fos -per dir alguna cosa- a Jerez -millor que a Quintanilla de Onesimo- jo crec que no entraria ni el tontolpoble amb un nom com aquest. Nomes faltaria que a la porta hi hagues un zevillano i que et digues: "T'han dao bien eh?" i tu pensaves, joder despres de la clavada que m'han fotut i de menjar conill de teulada vaia si m'han dao bien, que cabron amb el de vietnam.. Lu tipic: "anem al tan dao bien?", amb aquest nom no dura ni quatre dies alla al raval. No se, en un lloc turistic aixi ho haurien de triar millor aixo no? se m'acuden altres noms vietnamites tipus: "Tan Enga Nyao", "Haspi Yao Vien" o un entranyable "Vien Paca Vien"... no se, posats a crear....
I despres ja arriba l'escandol... vaja, la canya. Toquem el davant de Notre Damme despres de passar per Shakespeare and Co -no us la podeu perdre i pugeu les escales encara que sembli que no es pot- i veiem un paio amb un somriure d'orella a orella i una cara de somines espantosa (rotlle Zapatero) amb una placa de vinil groc on posava escrit "Quiere que le saque una foto?" i et demana un euro el paio. Es el que em faltava veure. Un tio que fa de tripode huma per un euro. I si la foto no surt be que? et torna l'euro o te'n fa una altra i et torna a cobrar? I el tio no era un paki, que com aixo s'estengui els tios que venen flors ara es posaran a fer el tripode huma. A la Sagrada familia hi haura tants japos com "humapodes". Era surrealista, el tio mirant a tothom amb el somriure ben clar -rotllo colgate- i tot de cartellets d'anunci penjats. Vaig estar apunt de fer-me una foto amb ell pero es que igual el cabro em cobra l'euro i els drets d'imatge. De vergonya ell, ni un bri, li feien mes fotos que a notre dam segur... Si es que qui no troba feina es per que no vol. Jo proposo diversos tipus d'humapode: "Quiere que le aguante la coca-cola mientras se come el crep?", "Quiere que le guarde la bolsa mientras va al banyo?" -aquest es perillos-, "Quiere que le indique en el mapa donde ir?", "Quiere que le haga de traductor?" ... els mes atrevits podrien ser tipus: "Pajillas economicas", "Quiere que le aparque el coche?" -si i jo soc gilipolles- o "Te cuido a tu novia mientras subes a la torre eiffel?". Segur que el tio es pensa que li deixaran la novia guapa, si estas fins als ous d'ella es per pagar l'euro i no tornar a buscar-la, que burro el tio, o es pensa que sempre vindran les guapes? ja! si la guapa puja, jo pujo, no te jode. Ara que, deixar-li el marron a ell per un euro no esta mal de preu no? ja el veig canviant-se el cartell al final del dia "Te dejo una novia para subir a la torre eiffel... pago bien".
Au.. fins d'aqui a poc que em sembla que els propers mesos no parare i ja n'estic una mica fins als ous!!!
Doncs si, el cap de setmana del 2 de febrer (de fet el diumenge 3) va ser el meu aniversari. I, tal i com fa uns anys, doncs festeta a casa. No escriure gaire eh? es que aixi el que hi va ser sap que va ser una festa especial. I els que no vau venir doncs haureu de venir l'any que ve per saber que es el que s'hi cou. ;-) Al final vam ser poquets pero ben avinguts (aixo si, va sobrar alcohol que es un escandol, aixi que si feu festetes, jo venc xibeques be de preu). L'exit numero u va ser la wii, de fet, n'hi va haver que es van passar cinc hores enganxats als bolos i la boxa. Alguns van arribar a les mans i em va costar de mantenir viva la pantalla.. ja veureu les fotos ja.... (nomes cal que clickeu una de les que hi ha aqui per anar a veure-les totes) o be aneu a www.joanrubio.com i busqueu a "fotos".
Cap a les onze o va caure el porro... va durar mes d'una hora. No va fer estralls, buenu algun si, pero ens va deixar del reves a mes d'un. Jo, la veritat, entre alcohol i maria, vaig perdre el compte del temps. Aixi que cap a la una quan ja estavem de capa caiguda arriba la segona tungada de gent. N'arriben deu d'un sopar, torrats com un all, amb una festa d'escandol al cos i venga.... tornem-hi!!! au.. a ballar toca!!!! Aixo si, una va anar al llit i ja no es va aixecar fins les quatre. Es ho que te beure massa. Res, fins aqui, que no volia escriure excessivament i ja m'estic passant...
Argentina ha sigut una sorpresa... ja us ho explicare millor en un altre moment. Darrerament sempre dic això i al final no faig pas res, a veure si em poso les piles....
El primer dia passejant per la ciutat fins a la Casa Rosada i agafant el metro, el "subte" de la linia A. Una passada, tot de fusta, un soroll escandalós i barato barato. Em va agradar molt. Al vespre, amb la ganona, vaig anar a fer un "Choripan", una espècie d'entrepà de xorisso obert bastant secot. El "Chori" aquest -així n'hi diuen ells- no entrava ni "patràs", però estava prou bo barrejat amb unes patatilles i la coca-cola. Però no és una crítica eh? hi ha moltes altres coses que no entren ni "patràs". Una magdalena de bon matí, amb la boca ben seca, acompanyada d'un bon got d'aigua. Rotllo pastant ciment porlan. Un polvorò d'anís després d'un dinar de Nadal. Un discurs del Rajoy dient que "nunca apoyamos la teoría de la conspiración"... Va home va!!! I després, una nit de festa a la plaça Serrano. A la tarda converteixen les discoteques i els bars musicals en tendes de moda. Tot de penjarobes enmig de la barra i el wisky. De debó que impacta molt, les llums i les boles de miralls i els tanguilles de disseny i els tops i camises per allà al mig amenitzat amb música màquina. És una mica rotllo anar a l'Apolo i trobar-te a la Maria de la fruita de la Boqueria, amb la música a tot drap .... "Mango, que rico el Mango...." o era el Mambo?? potser m'equivoco.... O entrar al Zara de la Rambla i anar-te fotent xupitos de wiskipitx mentre t'emproves les samarretes, fijo que t'emportes la talla tonta i el color xungo..... però vaja, com que el sara aquest es baratillo doncs mira, tampoc passa molt. I el dissabte, abans de sortir cap al Carib, vaig anar a La Boca. Es - pec - ta - cu - lar. Em va agradar molt. Vaig veure el "pelussa" Maradona fent-se fotos amb la gent (el pobre xaval ho intentava però feina més plorar que riure). La Bombonera. I tot passejant veig en una terrassa d'un restaurant on sonava un tango amb dos dels cambrers ballant amb una rialla d'orella a orella, ... M'hi vaig quedar. Al cap d'una estona apareix un bandoneó, un violinista, un cantant i una parella de tangueros. I, oh sorpresa, la noia era japonesa. La Yumko. Joder aquests japos!! son per tot arreu. Aviat al Tarantos de Barcelona hi actuara el "chiquito de Nagasaki" cantant "Ole mi mare!!!.. quelida espana, quielo patatas blavas....!!!". La veritat es que ballaven de perles i, és clar, jo, ni cort ni peretzós vaig demanar de ballar amb ella. I, pim, pam, pum. Ja em veus ballant amb la japonesa, vaig fer un ridícul espantós, tipus pop a la ferreteria. Un parell de trepitjades i unes cuantes carcajades de la Yumko i el violinista -per cert, argentí de "pura sepa"-, pero no vaig quedar del tot malament. I el Caminito de Boca també es prou xulo, una mica massa turístic, és veritat, però em va agradar força l'ambient. Ara, per sentir el real Buenos Aires, res com San Telmo i la bodega Dorrego... Que no Borrego...
A Varsòvia per feina, no podia ser d'altra manera, i el dimarts que jugava el Barça, què faig? Busco un local, el Champions, un bar fins dalt de gent i pantalles de plasma, unes trenta, foten tots els partis de la "xampinyons" i a la pantalla gran el Barça. Una taula!!! merda! tot plé, jo dret, i, de cop, sento català al meu costat. M'acoplo ràpid i pillem lloc, xerrant, xerrant, va i resulta que els dos xavals catalans son proveïdors del meu pare, ostia! el Món no és que sigui petit no, es que és una "canica" (i si, jose maria, si, jo, si pogues ser, tambe la vull de caniques). Volia dir un "bolote" d'aquells de jugar al "guà" però és massa gran, millor una "canica". Però no s'acaba aquí no, un de Sant Quirze,pijo de Sabadell, clar, i l'altre de ..... ara no me'n recordo. Total que a mig partit dic que voldria anar a Cracòvia i en David s'apunta: "anem plegats". Ens organitzem durant la setmana i el dissabte a les set trenta del matí cap a Cracòvia i falta gent...
En cotxe, polonès. El David xerra polonès així que més o menys em penso que vaig sobre segur, però igual no. En David es el que en català anomenariem un "fitipaldi", o sigui un que creu que els seu cotxe és tipus jamilton o fernandolonso -total anavem amb un astrilla de la "avis"-, per unes carreteres tronades, tronades, el paio a tot drap i jo fent de copi ( "sasar!!, cuatro!, se cierra y entra!, trata de arrancarlo!!, la foto collons!, oju!!!!, ...), ens vam passar les sortides dos cops, el cabró no em donava temps a llegir i avançàvem els cotxes de quatre en quatre, per contínua, per doble contínua, al mig d'un pas a nivell, ... era igual, al fitipaldi li era igual, per un moment vaig estar apunt de lligar-me també els cinturons del darrera, millor morir ofegat pel coll per culpa del cinturó que atravessat per un intercity en un pas a nivell. Per cert, dir-li intercity a aquells trens ... "manda güevos". Això si, un radar cada cinc quilòmetres amb un cotxe de poli al costat, només cal mirar la foto... no té pérdua. Sense parar més que per posar benzina i després d'un parell de fotos de la policia decidim que anirem a Cracòvia a la nit i que tirem cap a Auschwitz.
Auschwitz. Joder. El matí era fresquet, gris i una mica de boira, tots els ingredients per no anar-hi, però va valdre la pena. Aquests alemanys estaven realment pirats. Les sensacions que desperten els barracons son realment impossibles d'explicar, veus els llits de vuit persones on ara n'hi cabem dos -bé, alguns, jo continuo dormint sol, joder. Per que vull? no fotem eh? no fotem-, les càmeres de gas, els crematoris, les fotos de la gent, les cendres, les sabates, els raspalls de dents -milers-, les maletes, les palanganes, ...., tot el que els van prendre i van guardar.... les cel·les de càstig... De debó que en un moment em va costar contenir les llàgrimes (quan has tingut un jueu aprop teu entens millor el que era aquesta cosa dels camps de concentració). Erem a la sala de càstig on, en una cel·la de 90 x 90 centimetres tancada de dalt abaix i nomes amb una porta a la part inferior, colocaven quatre presos que havien d'estrar drets i estrets tota la nit i després anar a treballar, així durant quinze dies, si aguantaven, si tenien sort - i sembla que alguns la buscaven- i morien podien ser menys. En un dels moments vam trobar un italià que anava sol i era el segon cop que passava per Birkenau i Auschwitz, vam creuar unes mirades, expressions i ens vam quedar quiets mirant les putes cel·les, només va poder dir "pazzi" i "non si deve dimenticare". Exacte. Birkenau és encara pitjor, només arribar per la carretera i veure les vies que passen sota la garita del vigilant em venen a la memòria les cares del Yitzac Stern o la Danka a "La llista de Shindler", els filats, els llums, els barracons al seu lloc, els senyals de perill, les runes, ... tot construit pels presoners. Les flors sobre la via, les pedres a les làpides. Ningú hauria de passar massa temps sense veure-ho. Massa important. Massa impactant. Ara em venen centenars de paraules per posar aqui però segurament no m'agradarà tornar un dia a aquesta pàgina i veure el que hi vaig posar perquè m'hauré quedat curt. Fins aquí.
Koniec.
Aqui nomes teniu les fotos de Auschwitz, si cliqueu en alguna de les fotos del post veureu totes les de Polonia
Si puc, aviat el uili foc de cracòvia.
No he volgut ferir a ningú amb cap comentari "divertit" mentre xerrava d'Auschwitz, només he volgut treure'm de sobre la transcendència que té.
Aprofitant un cap de setmana curtet per la nostra terra, Catalunya, he pujat al Canigó (aqui he hagut de canviar el meu teclat per posar l'accent, pero l'ocasio s'ho mereixia). Primera vegada, i ultima? Ja veurem... Divendres a les set al Pika, com sempre, tots tard, i amunt per l'autopista, una mica de cua, el Belda a la radio i una bona xerrada -ja tocava- amb l'Emma. La caguem, ens hem equivocat, anar esperant la propera sortida, i apunt de fer mitja volta de l'altre cotxe diuen: "Tira que cap a Cabanes arribem a Peralada", valens, jo segueixo, el poble s'acaba, joder, no hi ha carretera, pista de terra, estas segur? ells tiren, collons, cap al darrera. Arribem a Peralada, sort, sopar rapid i cap a la casa a dormir, alguns. Uns altres es dediquen a omplir de joguines el sac de dormir de l'Oriol, tren, ninots, ... tots, perque no hi havia un escalecstric que sino li foten amb mandos i tot. La pilota no que si no es nota que hi ha coses, collons, hi devia haver tots els juegos reunidos, una parell de comanboys i el quimicefa perque no el van trobar que si no.... Ara, quan es va posar a dormir ens vam trencar la caixa -del cos, no la del quimicefa, no se si m'explico-. I l'endema al mati comenca l'odissea. Un dia sense parar. Set trenta, despertador al canto, tots al tercer son i el despertador donant pel cul, amunt!!! a esmorzar... "Pablo m'ajudes a fer els entrepans del dinar?" , Pablo amb un mos de pa a la boca i el plat gairebe buit " esto , que estoy desayunando , ...", Ester que pregunta " i que m'has guardao eh??? " , Pablo " ....", Tots, ens partim el tros de caixa que quedava... Ens repartim als cotxes i carretera fins al peu del Canigó (puto teclat), a Prades, ens perdem de nou, solucionat, cap a la pista per pujar al refugi. Una hora llarga de sots, passos canadencs, bonys al cap de l'Ester - asseguda en una cadireta pre maternal.... - i el Pablo cagat pel seu cotxe... Arribem a la una al peu de la muntanyeta, tenim menys de quatre hores per pujar, dinar i baixar. El Juan es planteja si val la pena " Pues igual no cal subir no?", i jo que li dic "Pues igual no cale no...". Pero tots cap amunt amb un cohet al cul. Uri, Marcal i Juan posen el turbo i arriben abans que els altres sortim del refugi... collons!!! anaven cagant llets... Jo arrossegant la llengua per terra, aixo de no fer mai esport es una llastima, m'estic perdent.... ja no soc el que era... Arribem tots a dalt, menjar rotllo embut -alguns encara no s'han acabat la truita-, foto amb l'estelada -que se la volien emportar!-, polars a sobre - de res Marcal- i a baixar toquen. Els genolls diuen prou i decideixo que em quedo dalt del Canigó, posats a dinyar-la que sigui a una muntanya de la terra tu. El Cavi m'agafa la motxilla i em deixa un pal... cap avall ... Arribo l'ultim... "vamos viejete!!!!" .... cabrons, que bonic es tenir amics... viejete?? viejete?? hostia, em faig gran... Una pepsi rapida -encara tinc les bombolletes fent camins pel nas i la gola-, corrent cap al cotxe i 22 quilometres de pista mes.... entrem a la Espanya que crema fotos del rei -al final em fotran un paquet, ja veureu- i, al sortir de l'autopista, manifa de camions. Voltes a una rotonda i fent sonar els claxons... "petats com estem i aguantar que ens toquin el pito...." sort que hi havia cotxes davant que sino els hauria ensenyat el que es un pito de veritat (ja tenia al Marcal apunt... malpensats!). Ens perdem de nou i arribem a Peralada. Jo sopo i de pet cap a casa a fer la bossa per Varsovia... els que es van quedar ja diran que va passar despres...
Fins aqui el canigo... el proper des de Varsovia.... a veure que passa el cap de setmana....
Doncs la nit del 16 de setembre resulta que es la nit del grito a Mexic.... Aixo vol dir que tothom surt a cridar al carrer?? Noooooooo. Es la nit en que a la ciutat de Dolores, el 1810, un tal Hidalgo va cridar des d'un balcó de la població: "Mexicanos! Viva México!", un crit que mobilitzava els sublevats al control de l'estat espanyol i iniciava la guerra de la independència. Es com si, un dia, per posar per cas, a un balcó prop de la plaça Sant Jaume, per posar per cas, sortis un tal Fidalg i cridés: "Catalans! Visca Catalunya!", per posar per cas, i que comencés aquell dia la guerra de la independència catalana... només per posar per cas eh? -a veure si em fotran a la presó per sublevador.... que no!!! que només es un exemple que poso per cas eh Grande-Marlaska? - El cert es que exactament un any mes tard la nit del 16 de setembre de 1811 l'exèrcit sublevat va ser traït i derrotat i el tal Hidalgo decapitat a la ciutat de Guadalajara.
I, oh meravella, aquest any jo he estat al "Grito" a la ciutat de Guadalajara.... És una bogeria, tot el centre de la ciutat s'omple de gent venent barrets de mexicà -de palla o del material que sigui- pintats de color vermell i verd (rotllo espray xungo, no us penseu) amb unes inscripcions unànims: "Viva México, Cabrones!". ( Us imagineu que un dia a espanya celebrin alguna cosa amb una inscripció tipus: "Viva España, Gilipollas!", és per comprar-ne un i canviar la "iv" per una "ay", jo m'hi apunto.. ) També uns quants cridant " a cinco pesos!!! " i venent barbes i mostatxos postissos, tipus Pancho Villa a cor-que-vols!!! N'hi ha via que anaven amb kit , barba, mostatxo, barret de cabrones i bandera tricolor a l'espatlla... L'estampa era d'escàndol. M'imagino estant a la plaza mayor a Madrit, la bandera d'espanya a l'espatlla, gorra enroscada, armilla estreta, monteras, collons a un cantó, puntets de barba, mà dins de la faixa i anar cantant ".. pi-chi!! .." mentre faig la volta a una rajola.... sic... Només faltaria el de l'organillo i la de los nardos en la cadera... Com em posi a parlar de "nardos" veuràs tu.... Ja em pica tot...
I ara que ja tenim la gent vestida i passejant per la ciutat només queda esperar ( "fumando espero ... al hombre ... "). La plaça de Degollados plena de xiringuitus de halar venent de tot, birria, tacos, burritos, fajitas, .... aquests mexicans tenen vint-i-cinc noms per la mateixa cosa... pasta de tortilla amb carn i salsa xile picant a dins.... l'única diferència es com tallen la carn i com de picant ho fan. El pitjor es el xile campana, "pica al entrar y repica al salir...", i és veritat, comprovat, jo, el meu culet i la tassa del meu vàter, Roca!! prepara una nova comanda!. També hi havia, nieves, aguas frescas, nubes de azúcar, mazorcas y pinturas varias.... Un bon còctel... I un cop menjats i mamats -si has pensat malament es que la teva malaltia sexual es ja excessiva- tots cap a la plaza de Armas, davant del parlament de Jalisco -va ser l'edifici que va tenir el govern el primer any de la guerra de la independència- i vinga a entrar gent.. Tant plè que no ens podiem moure -sardinah en latah!!!- fins que a les onze de la nit -després de dues hores de pillar puestu- va sortir el governador, bandera en mà i fent-la ballar de costat a costat -tipus beneint la gent-, i va cridar durant cinc minuts i sense parar : " Mexicanos, Viva México!, Mexicanos, Viva Guadalajara!, Mexicanos, Viva Jalisco! " i tots nosaltres, perque jo ja era part de la festa, "Viva!!!".... I després un festival pirotècnic contra els edificis emblemàtics que ja voldrien a Blanes... més de mitja hora sense parar .... es pec ta cu lar....
I el diumenge cap a Monterrey, la ciutat del Forum 2007, han fet un canal artificial de més de dos quilòmetres i s'han gastat els duros... vaja els pesos... però els ha quedat de cine. Això si, han invertit tots els calers en el canal, i als voltants ho han deixat tot com estava, voreres trencades, barrils pel terra, tot despintat, .... un desastre. Aquí estan que trinen... A veure com els surt. Si es com a Barcelona, hauran d'hipotecar la ciutat per pagar les pèrdues...
Ja veurem.... apa, fins el proper viatge i, aviat, novetats del Uili Foc i d'un nou blog....
Si nois si, un altre cop pel Mon. Ara s'ha disparat America Llatina i no paro d'anar amunt i avall entre Mexic, Colombia i, aviat, Argentina. Ja us ho anire explicant.
Per Bogota, deixant de banda que els d'iberia em van perdre les maletes -sic-, fa un fred que et fa aplaudir amb les orelles i, a mes ara estan de pluges, benvingut a Colmbia ... ja, ja, ja. Els alumnes m'han tret a passejar una mica per la ciutat i, la veritat, es que no m'ho he passat malament. Em sembla que a Bogota, i segur que a tot el pais, els cirurgians plastics fan l'agost tot l'any, totes les ties tenen els mateixos pits - cadascuna els seus - igual de rodons i grans, jo diria que venen packs d'aniversari, fas els divuit, dos pits nous. Lo tipic, a Sabadell et compraven la variant i aqui pits, igual, igual, no es. Amb la variant pots anar per alla on vols, i amb els pits ELS fas anar per alla on vols.I, es clar, com que s'hi han deixat els calerons doncs a ensenyar-los! jerseis de coll alt? no, gracies! no se'n troben i els escots grans, es un escandol. Els tios tenen l'esquena una mica corbada endavant, rotllo jepa, clar l'esforc de l'abracada passa factura... alguns nois tenen els pectorals enfonsats, suposo que la duresa tambe els ha passat factura ;-). Aixo si, es un regal per la vista, avui porto dos ibuprofenos contra la torticolis, ... sort que no tenim el coll roscat que si no ja seria a terra de tant girar-lo. L'esquena, de moment, recta i els pectorals a lloc....
He visitat la ciutat fins arribar a Monserrate -despres de collar el coll de nou-, que es un monestir a dalt d'un turo. I resulta que esta agermanat amb Montserrat, hi ha la Moreneta i tot!! amb la senyera!!! i la gent resant davant...ostia!!!! Els vaig fer un sermonet catalanista que mes d'un ja es vol independitzar de Colombia, nomes falta posar un "puestu" de venda de pa amb tomaquet i a les botigues de souvenirs barretines... i la independencia mes a prop!!! (val, si, els turistes buscarien com a souvenir catala un barret mexica, rotllo rambles....ja ens val, ja).
I a la nit vaig anar a "Andres Carne de Res", un altre escandol, estan torrats els colombians. No havia vist res igual en la vida -ni ho veure, segur-. Vaja, vaig veure poc perque el rom va fer estralls bastant rapid. Es un restaurant immens, te 750 treballadors, esta ple de decoracio per tot arreu, no hi queda ni un raco en blanc, i no hi cap ni una agulla, vam haver d'esperar tres hores per tenir taula, i clar, en l'espera anar mamant i anar desenroscant el coll, les parrillades de carn escandaloses, els preus escandalosos... les ties!! escandaloses!!!. Hi ha una pista barrejada amb les taules i clar tothom ballant amb tothom, ballenatos, salsa, pujats dalt dels bancs... , una autentica bacanal de la festa..., pits amunt i pits avall, tios per tot arreu, ties per tot arreu, ... aixo si, tots ben vestits, que, si no, la munio de pits rodons -operats- hauria fet mes d'un estrall (ja els fan vestits, no puc imaginar sense roba....)... Aix.... Colombia, Colombia.....
Em van explicar que van enviar a un de Lepe a Colombia a comprar coca i va portar pepsi.....
